divendres, 18 de maig del 2007

PRECEDENTS DE LA ORATORIA ROMANA

1 PRECEDENTS DE LA ORATORIA ROMANA

La oratoria romana gira al voltant de Cicero, no solament es l'autor del que s'han conservat discusos per escrit sino que també s la persona que va deixar tractats sobre els fonaments teorics de l'eloquencia la sea doctrina basica i també noticies sobre els oradors que l'havien precedit.

1.1 Els primers oradors

Cicero destaca com a persones eloquents a Api Cludi el Cec, home politic,. militar gramatic i poeta del qual sabem per Cicero que ja vell i cec va propnunciar un discurs al senat incitant-lo a no firmar la pau amb Pirrrus.

Entre els altres exemples de primitius discursos es troben algunes laudatio funebres, que es conservasven en els arxius familiar i que Ciceró qualifica de falsos perque acunmulen sobre el difunt honors inexistents o inmerescuts.

Entre aquests destaquem tres:

Quint Fabi Maxim a la mort del seu fill, Cicero, i Plutarc elogien la seva enteresa moral i la gravetat de la seva eloquencia.

QUint Ccili Metel: elogi del seu pare del que deia que va gaudir en vida de deu felicitasts.

Luci Emili Paulus: elogi ala mort dels seus dos fills petits del qual es conserva un fragment de gran elevacioo moral on agraeix als deus que hagin fet caure aquesta desgracia sobre la seva familia i no sobre la patria.

2.2 Copnsolidac ió de la oratoria al segle II aC

El contacte amb Grecia produeix un allau d'intel·lectuals grecs sobre Roma, la oratororia romana dels segle

Marc Porci Cató: L'eix de la oratoria de Cató es la seva preocupació moral fustiga la corrupció de la'administació i dels costums, el luxe de les dones i la despesa, es preocupa mes de l continugt que de la forma, coneix les normes retoriques iles utilitza quan li sembla bé.

Escipió Emilià, el seu cercle esta impregnat de la cultura romana i grega, professen una moral elevada plena d'humanisme d'arrel filosofica.

La seva poratoria es fina i senyorial de to moral,

Del mateix cercle son Gai Leli, Sulpici Galba i Metel Macedoni

Mes joves els germans Tiberi i Gai Grac oradors vibrants i de fprmació grega , fan fer discursos a favor de les reformes socials i els drets del poble i terrigle el darrer discurs de Gai grac al final de la seva vida.

Marc antoni i Licini Cras son de final de segle, als quals Cicero considera elsls seus mestres i eson els protagonistes de la seva obra de Oratore.

Marc Antoni dominava la tecnica oratoria i sabia vom emocionar i commoure l'auditori, Licini Cras que tenia una mes gran cultura en dret civil, filosofia i retoricautilitzava a convenienc ia la gravetat i el patetisme i també la ironia i la broma. Ells dos deixen el cami preparat per la gran figura de la oratoria romana Cicero.

3 Cicero i el seu entorn

3.1 ambient oratori el segle I a C

3.2 Cicero

4 la oratoria despres de Cicero

4.1 Decadencia deles escoles de retorica

4.2 L'obra de Quintilià i Tacit

4.3 La oratoria imperial els panegirics

PRECEDENTS DE LA HISTORIA


1 Considerem precedents de la història els primers documents de caracter històric escrits en prosa.

1.1 Foedera Regum: Tractats dels reis amb els pobles veins, son docuemnts religioso juridics que swe signaven amb una srie de formules religioses i rituals. Tit Livi ens ha transmes el tractat entre Romans i Albans .

1.2 Actes dels magistrats Amb el titol d'Acta comentarii o libri, guardaven els arxius oficials que regfistren els aconteixements mes importants i constitueixen una font hiastorica de priemr ordre.

1.3 Libri Pontificum o Annales Maximi: Els Pontifex Hi incloien els fets mes rellevants de cada any sobretot els relacioants amb la religio i el culte public. Tamb é hi publicavern el calendari annual amb les dates del començament i del final de l'any, els dies laborables, les festes i els aniversaris. La col·ldeccio la va publicar Q. Muci Escevola i va constituir una font de noticies perls historiadors romans.

2 Documens Privats

Les families importants guardaven els documents escrits en honor dels seus avantpassats il·lustres, com una mena d'historia de la familia.

2.2 Laudationes funebres: discursos en lloança del difunt que es pronunciaven en els funerals per un membre de la familia.

2.2 Tituli imaginum: inscripcions gravades sota els retarts o mascares del difunt que contenien el seu nom, les seves getes i els carrecs que havien ocupat.

3 Naixement de la historiografia romana els Annalistes:

Les primeres noticies de Roma les van escriure els historiadors grecs, que no eren afectes a la causa romana per aixó els romans van començar a escriure la seva propia historia, ala qual van donar el nom d'Annales amb le mateix titol que els llibres dels magistrats, ja que ells també consignaven els episodis per anys.

3.1Fabi Pictor: escriu a finals del s.III els seus annals abarca des de l'arribada d'Enees fins la segona guerra punica, els primers historiadors romans escriuen en grec.
altres annalistes son: Cinci Aliment, Corneli Escipio, Postumi Albi,

4 Cató i els seu successos fils l'epoca de Sila

4. 1 Cató

Cató el Censor: Contrari a la influencia grega va representar la oposició tradicionalista adicte als antics costums romans, fomentava tot el que era romà i refusava tot el que venia de Grècia Va escriurre diversos tractats en prosa encaminats a l'educació del seu fill. Esl principals van ser sobre L'agricultura, l'oratoria el dret i l'art militar.

4.2 Epoca dels Gracs

4.3 Epoca de Sila

5 Cesar

6 Nepot

7 Salusti

8 Tit Livi

9 La historia al segle I

Valeius Patercul

Era cavaller Romà


  • Valeri Maxim
  • Quint Curci

9.1 Tacit

10 La historia al segle II

10.1 Suetoni

  • Florus
  • Justi

12 La historia als segles III i IV

12.1 Historia augusta

12-2 Autors d'Epitomes

  • Aureli Victor
  • Eutropi

12.3 Amia Mercelli

Comentari de Juanma: Ciceron - La Oratoria

El bagaje de discursos de que disponemos como testimonio directo de la elocuencia romana es muy escaso. Afortunadamente contamos con el caso excepcional de Cicerón. Cicerón es la oratoria romana. Sin él no sólo nos faltaría el material de sus discursos, sino también la doctrina básica, los fundamentos teóricos de la elocuencia y la mayor parte de las noticias sobre los oradores que le precedieron.
1.- LA ORATORIA ANTES DE CICERÓN.
A) Los primeros oradores.
La oratoria romana anterior al siglo II a. de C. nos es prácticamente desconocida. Cicerón reseña unos nombres de personajes, entre los cuales destaca Apio Claudio el Ciego, político, militar, gramático y poeta.
Entre los siglos III y II a. de C. vivieron los primeros oradores de los que nos queda algún testimonio de discursos realmente pronunciados. Se trata de discursos pertenecientes al género de las laudationes funebres, discursos que solían pronunciar en los funerales las personas más allegadas al difunto. Cicerón dice de ellos que falseaban la historia, acumulando sobre el difunto honores inexistentes o inmerecidos. Entre estos oradores destacan Quinto Fabio Máximo, Quinto Cecilio Metelo y Lucio Emilio Paulo.
B) La oratoria en el siglo II a. de C.
En el siglo II a. de C. se acrecientan los contactos romanos con Grecia, que se convertirá en provincia romana en el 146 a. de C. En la primera mitad del siglo II a. de C. se produce una avalancha de intelectuales griegos sobre Roma. Gracias a la influencia de estos intelectuales se consolidó la oratoria romana.
Paradójicamente la oratoria romana de este siglo tiene sus principales representantes en dos figuras diametralmente opuestas en mentalidad y formación: Catón y Escipión Emiliano.
Marco Porcio Catón, nacionalista a ultranza y enemigo de todo lo griego, representa la «conciencia moral» de la sociedad de su tiempo. El eje de su oratoria es precisamente esa preocupación moral: fustiga constantemente la corrupción de las costumbres, el lujo de las mujeres, los despilfarros de los banquetes, la corrupción administrativa. Define al orador como ‘vir bonus dicendi peritus’. Se preocupa más del contenido que de la forma, aunque conoce las normas retóricas y las utiliza cuando lo cree conveniente.
Escipión Emiliano y su círculo representan la impregnación de la cultura romana por la griega. Profesan igualmente una moral elevada, inspirada por un humanismo de raíz filosófica. La oratoria de Escipión es fina, elegante, señorial, destacando, entre los fragmentos conservados, los de tono moralizante.
Íntimo amigo de Escipión fue Gayo Lelio, al que Cicerón considera superior en elocuencia a Escipión. Contemporáneo de ellos es Sulpicio Galba, el mejor orador de su tiempo, según Cicerón. Gran orador fue también Metelo Macedónico, uno de cuyos discursos fue leído públicamente por Augusto más de un siglo después para apoyar su ley sobre la obligación de casarse y tener hijos.
Más jóvenes son los hermanos Tiberio y Gayo Graco, oradores vibrantes, de formación griega. Famosos fueron los discursos de ambos en defensa de reformas sociales y de los derechos del pueblo.
De finales del siglo son Marco Antonio y Licinio Craso. M. Antonio estudió en Atenas y en Rodas; en sus discursos buscaba ante todo emocionar y conmover. Licinio Craso sabía utilizar, según los casos, la gravedad y el patetismo o la ironía y la chanza.
2. CICERÓN Y SU ENTORNO.
Los problemas sociales y políticos, surgidos en tiempos de los Graco, van a acentuarse progresivamente en el siglo I a. de C., hasta culminar con la desaparición de la república. Estos problemas, con el enfrentamiento de los partidos y el papel cada vez más preponderante del pueblo, determinaron un fuerte desarrollo de la elocuencia. Por otro lado, el desarrollo de la poesía y el progreso de la retórica hacen brotar en el campo de la elocuencia la consideración de que un discurso es una obra de arte y merece ser escrito con sujeción a las reglas del género y publicado como cualquier obra literaria. Las tendencias artísticas de la oratoria son fundamentalmente dos: la escuela asiática, que gusta de períodos largos, grandilocuentes, la expresión muy adornada, con gran cuidado del ritmo oratorio; y la escuela ática, que se distingue por la desnudez de la expresión, por el desprecio del ornamento y de todo patetismo.
Quinto Hortensio, máxima estrella del foro romano hasta que fue eclipsado por Cicerón, es el mayor representante del asianismo.
Cicerón (106-43 a. de C.) aúna lo mejor del asianismo y del aticismo. Su genio oratorio forma él solo una escuela. Su expresión es ornamental o desnuda, ajustándose a lo que exijan las circunstancias.
Cicerón nació en Arpino, de una familia de clase media. Recibió su formación en Roma y la completó en Grecia. Vive en el medio siglo final de la república, época de grandes convulsiones internas: guerra civil entre Mario y Sila, rebelión de Espartaco, guerra contra los piratas, conjuración de Catilina, guerra civil entre César y Pompeyo... Todos estos sucesos los vive de cerca, interviniendo decisivamente en algunos de ellos. En la guerra civil estuvo del lado de Pompeyo. César, vencedor, lo perdonó generosamente; pero él se retiró a la vida privada para dedicar sus últimos años a la redacción de su obra filosófica. A la muerte de César, Cicerón retorna a la política, pronunciando sus Filípicas contra Marco Antonio, que había recogido la herencia de César. Esto le costó la vida a manos de los sicarios de aquél.
A) La obra oratoria de Cicerón.
A1) Discursos.
Pueden dividirse en judiciales, pronunciados ante un tribunal como abogado defensor o acusador, y políticos, pronunciados en el Senado o en el Foro. Entre los primeros destacan:
- In C. Verrem (70 a. de C.): los sicilianos encargan a Cicerón la acusación de concusión y extorsión contra su exgobernador, Gayo Verres. Las Verrinas lanzaron definitivamente a Cicerón hacia la fama.
- Pro Caelio (56 a. de C.), en defensa de su joven amigo Celio, acusado de querer envenenar a Clodia, hermana de Clodio, mortal enemigo de Cicerón.
- Pro Milone (52 a. de C.), en defensa de Milón, que había dado muerte a Clodio en un encuentro entre bandas rivales.
- Pro Archia poeta (62 a. de C.). Toma como pretexto la defensa del poeta griego Arquías, al que se acusaba de usurpación del derecho de ciudadanía, para hacer un elogio entusiasta de las letras en general y de la poesía en particular.
Entre los discursos políticos destacan:
- Pro lege Manilia o De Imperio Cn Pompei (66 a. de C.). Apoya Cicerón la propuesta del tribuno Manilio para que se conceda a Pompeyo el mando supremo de las tropas romanas en la guerra contra Mitrídates.
- In L. Catilinam (63 a. de C.). Catilina, candidato al consulado, junto con Cicerón, no es elegido, y trama una conjuración para hacerse con el poder, incluyendo en ella el asesinato de Cicerón. Éste pronuncia cuatro discursos en el Senado acusando a Catilina y ordenando ejecutar a sus cómplices. Estos discursos le valieron una gloria apoteósica y le granjearon el apelativo de ‘padre de la patria’.
- In M. Antonium orationes Philippicae (44-43 a. de C.). Discursos contra Marco Antonio, llamados Filípicas en homenaje a los discursos del orador griego Demóstenes contra Filipo de Macedonia. Para muchos, estos discursos constituyen sus mejores piezas oratorias.
A2) Obras retóricas.
Teoría y práctica se funden en Cicerón de manera admirable. Además de los discursos más perfectos, nos ha dejado las mejores obras sobre oratoria, en las que enseña cómo se forma un orador y cómo se compone un discurso. Tres son sus principales obras retóricas:
- Brutus, titulada con el nombre de la persona a quien está dedicada. Se trata de una historia de la elocuencia en Roma, desde los orígenes hasta su época, precedida de una pequeño resumen sobre la elocuencia en Grecia.
- De oratore y Orator tratan de la formación del orador y la técnica del discurso. Cicerón opina que el perfecto orador ha de ser una combinación de tres factores: disposición natural, cultura profunda y conocimientos de la técnica del discurso. Esta técnica se expone con amplitud en el De oratore, y abarca cinco puntos fundamentales:
1. Inventio: búsqueda de argumentos apropiados.
2. Dispositio: distribución de esos argumentos.
3. Elocutio: arte de utilizar la expresión formal, las palabras y las figuras más convenientes.
4. Memoria: para recordar cada cosa en el lugar apropiado.
5. Actio: todo lo relacionado con el aspecto físico en el momento de pronunciar el discurso (gestos, tono de voz, etc.).

El discurso como tal tiene también diversas partes:
1. Exordium: introducción.
2. Narratio: exposición del tema.
3. Argumentatio:
31: probatio: aportación de argumentos,
32: refutatio: refutación de objeciones reales o posibles.
4. Peroratio: conclusión destinada a ganarse a los jueces o al auditorio.
Cada una de estas partes exigía un método y una técnica adecuados para alcanzar la finalidad de todo discurso: instruir, agradar, conmover y convencer.
El Orator se centra más en la elocutio: figuras de dicción y de pensamiento, elementos de la expresión, armonía de la frase, ritmo oratorio, etc.

3. LA ORATORIA DESPUÉS DE CICERÓN.
A) Decadencia. Las escuelas de retórica.
A partir de Augusto desaparecen las condiciones que habían producido el auge de la oratoria y, por tanto, desaparecen los grandes oradores. La causa profunda de la muerte de la oratoria en Roma en la época imperial no es otra que la desaparición de la libertad política. Al asumir los emperadores el poder total, la vida política de Roma, que antes se desarrollaba en el foro, desaparece, y con ella la oratoria. La eloquentia se convierte entonces en declamatio, retirándose del foro al interior de las escuelas de retórica.
Este mundo de las escuelas de declamación nos lo ha transmitido Séneca el Mayor, padre del filósofo, en la obra Oratorum et rhetorum sententiae, divisiones, colores, que divide en dos partes: Controversiae y Suasoriae. Las suasoriae eran propias de los principiantes y consistían en consultas imaginarias dirigidas a personajes históricos que, en determinadas situaciones, deben tomar una decisión importante; el aspirante a orador componía un discurso con las razones en pro y en contra que debía sopesar el personaje. Las controversiae pertenecían a un nivel más avanzado y solían tener contenido jurídico: eran debates de leyes en oposición, de razones jurídicas en favor y en contra.
B) La obra de Quintiliano y el Dialogus de Tácito.
En las postrimerías del siglo I d. de C. surge una reacción contra la oratoria retoricista y un intento de retornar al clasicismo ciceroniano. El mayor valedor de esta tendencia es Marco Fabio Quintiliano, que nació en España y estudió en Roma, donde abrió una escuela de retórica.
Quintiliano, el más importante educador de Roma, nos ha dejado, con su Institutio oratoria, el tratado de retórica más completo de toda la antigüedad. No sólo se preocupaba de la técnica oratoria, sino de la formación del orador desde que nace hasta la cumbre de su carrera. Su teoría y sus métodos tienen como modelo supremo a Cicerón.
También Cornelio Tácito, en su Dialogus de oratoribus (comienzos del siglo II), se preocupa de la decadencia de la oratoria. Alude a las condiciones políticas de falta de libertad, y su postura es de un pesimismo resignado: hay que aceptar el régimen imperial y el consiguiente declive de la elocuencia en aras de una mayor estabilidad y una mayor paz.
C) La oratoria imperial. Los panegíricos.
En época imperial la única elocuencia pública posible es la elocuencia de funcionarios, que acumulan sobre el emperador todos los elogios posibles. El mejor ejemplo de este tipo de oratoria es el Panegírico de Trajano, de Plinio el Joven. También Cornelio Frontón, de origen africano, pronunció discursos en elogio de Adriano y de Antonino Pío.
De la misma época es Apuleyo, del que poseemos la única muestra de elocuencia judicial bajo el Imperio: su Apología, discurso pronunciado para defenderse de la acusación de haber obtenido la mano de una rica viuda con artes mágicas.
En los siglos III-IV surgió la colección de Panegyrici Latini, doce discursos en honor de diversos emperadores, desde Maximiano Augusto hasta Teodosio.
En el siglo IV vive el último de los grandes oradores latinos paganos: Aurelio Símmaco. Pronunció panegíricos de los emperadores Valentiniano I y Graciano. Fue el último gran defensor de las tradiciones romanas frente al cristianismo que lo invadía todo.

15 / maig / 2007 15:29

dimecres, 16 de maig del 2007

Virgili Mestre de Mestres (Resum de l'Aleix) .

Virgili i l’Èpica

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 a. C. El seu pare era un pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.

Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.

Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.

L'ENEIDA DE VIRGILI

És la gran obra de Virgili. Els dotze llibres de l’Eneida es poden dividir en tres parts:

Llibres I-IV: Eneas, príncep troià fill de Venus i d’Anquises, amb un grup de supervivents de la destrucció de Troia pels grecs, es dirigeix a Itàlia per fundar-hi una nova ciutat. Però, a l’alçada de Sicília, el seu estol és desviat cap a les costes d’Àfrica per una tempesta provocada per Juno, enemiga dels troians. Allà són acollits per la reina Dido, que ha fugit de Fenícia i ha acabat de fundar Cartago. En el palau de la reina, Eneas explica com va caure Troia per culpa del cavall de fusta ideat per Ulisses i el seu atzarós viatge fins a Cartago. Dido s’enamora apassionadament d’Eneas per obra de Venus i, oblidant-se de la seva promesa de mantenir-se fidel al seu difunt marit Siqueu, intenta retenir Eneas. En un principi Eneas sucumbeix a un amor promogut ara també per Juno, oblidant-se de la seva missió, fins que, enviat per Júpiter, Mercuri la hi recorda. Malgrat els precs de Dido i els seus propis sentiments, Eneas es decideix a partir i Dido se suïcida, després de demanar al seu poble que guardi un odi etern als romans.

Llibres V-VIII: Eneas prossegueix el seu viatge cap a Itàlia i, quan arriba a Cumes, la Sibil·la el guia al món dels morts perquè el seu pare li faci saber el futur de la ciutat que ha de fundar. Quan troba Anquises aquest li relata com el seu fill fundarà Alba Longa i iniciarà l’estirp de reis que la governaran. D’aquesta dinastia naixeran, al cap de molt temps, els bessons Ròmul i Rem, que fundaran Roma, la ciutat destinada a dominar el món. La predicció arriba fins a August, descendent d’Eneas per pertànyer a la gens Júlia, que es remuntaria a Julus o Ascani, fill d’Eneas. Finalment els troians arriben al seu objectiu, el Laci. Allà el rei Llatí els acull i ofereix a Eneas la seva filla Lavínia en matrimoni. Tanmateix la intervenció de Juno fa que altres pobles del Laci, encapçalats per Turn, emprenguin una guerra contra ells.

Llibres VIII-XII: la tercera part narra les lluites entre els troians i els seu aliats contra els llatins. Juno afavoreix Turn, però a la fi Júpiter li fa saber que el destí dels troians és establir-se al Laci, però esdevenint llatins. Així, quan Eneas, en un duel, venç i mata Turn, s’acaba l’Eneida.

La principal font literària que inspira Virgili és Homer. En efecte, mentre que la primera meitat de l’Eneida recorda de prop l’Odissea descrivint les vicissituds de l’heroi, la segona segueix el model de la Ilíada narrant els combats. Les referències homèriques són constants i en àmbits diversos. El mite d’Eneas està en estreta connexió amb la guerra de Troia i el retorn dels guerrers com Ulisses. N’adopta trets estilístics (epítets, fórmules, símils), episodis com la baixada als inferns, caràcters paral·lels (Hèctor i Eneas, Turn i Aquil·les), semblances estructurals (narració retrospectiva de les aventures d’Ulisses i d’Eneas)... Virgili, però, ofereix un tractament més profund i diferenciat dels personatges. Un altre model èpic seguit conscientment per Virgili són els Annals d'Enni, sobretot en mètrica, en expressions i en el caràcter nacional del poema.

Sóc L'Aleix Bosch !!!!

Marco Tulio Ciceron (Resum alumne 2007)

El arte de utilizar la palabra en público con corrección y belleza, sirviéndose de ella para simultáneamente agradar y persuadir, tuvo en Roma un uso temprano y prolongado. Favorecía su desarrollo el sistema político de la República basado en la consulta popular, y, de hecho, se mantuvo vivo y con fuerza mientras la constitución republicana subsistió; una vez que se imponen formas de gobierno basadas en el poder personal, la oratoria, falta del ambiente de libertad que necesita, languidece y se transforma en un puro ejercicio de retórica. En unas culturas como las clásicas eminentemente orales, la oratoria impregnaba gran parte de la vida pública y su valor era reconocido en los tribunales (discursos judiciales), en el foro (discursos políticos) y en algunas manifestaciones religiosas (elogios fúnebres). El pueblo romano, extraordinariamente aficionado a los discursos, sabía valorar y aplaudir a los oradores brillantes, e intervenía en las discusiones entre las distintas escuelas y tendencias.
La oratoria comienza a practicarse en época muy temprana; el primer discurso del que tenemos constancia es el pronunciado por Apio Claudio el Ciego (dictador en el 312 a. de C.), con motivo de la guerra contra Pirro; sin embargo sólo comenzó a cultivarse como un arte en los años difíciles de las guerras púnicas. Durante estos primeros años la oratoria se desarrolla teniendo como elemento fundamental la improvisación delante de un auditorio, sólo bastante más tarde, cuando se obtiene conciencia de su valor literario, empiezan a fijarse por escrito.
principales principios son:
· Para la elaboración de buenos discursos es imprescindible el conocimiento de los distintos recursos oratorios que se estudian en las diferentes partes de la retórica:
o Inventio: trata sobre el contenido de las ideas y de las argumentaciones.
o Ordo o dispositio: estudia la disposición u ordenación de las ideas del discurso.
o Elocutio: esta tercera parte de la retórica se refiere a la expresión lingüística del discurso; la elección y colocación de las palabras, el ritmo condicionado por éstas; correcta utilización de las figuras retóricas.
o Memoria: proponía pautas para memorizar.
o Pronuntiatio o declamatio: desarrollaba técnicas para la declamación
· Según la finalidad del discurso se distinguían tres géneros de elocuencia:
o genus laudativum: era utilizado en los discursos pronunciados en ceremonias relacionadas con la religión (laudationes funebres y elogia).
o genus deliberativum: era el propio de la oratoria política.
o genus iudiciale: propio de los discursos de acusación y defensa ante los tribunales.
· También el estilo o tono de los discursos debía adecuarse a los distintos géneros de elocuencia, distinguiéndose también tres tipos de estilo o genera dicendi:
o Genus grande (estilo elevado)
o Genus medio (estilo medio)
o Genus tenue (estilo elegante)

Quinto Horcio Flaco

Quinto Horacio Flaco (65-8 a.C.) nació en Venusia (Apulia), hijo de un liberto que ejercía el cargo de recaudador de impuestos en las subastas. Con gran sacrificio de su familia, recibió una esmerada educación en Roma y más tarde en Grecia, entusiasmándose con la filosofía epicúrea. Se enroló en el ejército de Bruto y combatió en Filipos con el grado de tribuno militar.
Tras la derrota volvió a Roma y compró un puesto de amanuense de los cuestores para poder vivir. Allí empieza a escribir con amargura sus Épodos y Sátiras, trabando amistad con Virgilio, quien lo presentó a Mecenas, al cual le unió una profunda amistad durante toda su vida. No se casó nunca. Se dedicó por completo a su actividad literaria, permitiéndose incluso rechazar el cargo de secretario particular del "princeps", que el propio Augusto le había ofrecido.
1.3.1.- Obra Lírica
No estudiaremos la obra completa de Horacio, por pertenecer parte de ella a otros géneros literarios tratados en diferentes temas. Así pues, baste con mencionar las Sátiras o Sermones y las Epístolas, para pasar al estudio detallado del resto de su producción poética. No en balde él mismo afirmó que no todo lo que había escrito en verso era poesía.
1.3.1.1.- Épodos
Llamados por Horacio Iambi, fueron escritos en el intermedio de las batallas de Filipos (42 a.C.) y Accio (31 a.C.), es decir, contemporáneos de los Sermones e inmediatamente anteriores a las Odas. Están a media distancia entre la poesía satírica y lírica y con ellos Horacio aspiró a convertirse en el Arquíloco romano. Efectivamente, adopta la estrofa yámbica, mezclándola con otros ritmos y fijando desde aquí las reglas de la métrica latina. Reúne aquí 17 poemas cortos, de tono violento y agresivo sobre temas muy diversos: junto a las deprecaciones contra las guerras civiles, aparecen las invectivas contra personas de la vida pública o privada, contra sus enemigos literarios o contra mujeres perversas... No obstante, también hay un poema de tema bucólico, el conocidísimo Beatus Ille, en el que canta la vida del campo frente a las complicaciones de la vida urbana.
1.3.1.2.- Odas (CARMINA)
Escritas entre el 30 y el 20 a.C., se trata de composiciones líricas agrupadas en cuatro libros, con las que intenta crear una poesía lírica que rivalice con la griega; naturalmente utiliza temas y metros líricos griegos, estrofas eólicas sobre todo. En los primeros libros de Odas, Horacio apoya las intenciones morales y religiosas de Augusto, incluyendo una temática muy variada:
· Temas político-nacionales, centrados en el valor educativo de la guerra y en la predicación de la vida serena y la aurea mediocritas, como medio de freno para las ambiciones y ansia de novedades provocadas por la guerra civil. Igualmente habla del sometimiento de los pueblos bárbaros para garantizar la paz de Roma y dedica también poemas de alabanza a Augusto. Tanto gustaron al "princeps" estos cantos, entre los que se encuentran las llamadas Odas Nacionales, que pidió a Horacio que compusiera un himno para los Juegos Seculares del 17 a.C. (destinados a conmemorar la paz definitiva en Oriente, tras el sometimiento de los Parthos), al que se denominó Carmen Saeculare.
· Temas religiosos, donde Horacio usa a los dioses como un mero artificio literario.
· Temas de ética y moral, donde se pueden incluir también alguno de tipo erótico y otros de tipo profano (la alegría de los banquetes, la tranquilidad de la vida del campo, amores propios y ajenos...), pero donde fundamentalmente se deja ver la influencia de la filosofía epicúrea que Horacio profesaba, en clara contradicción con su carácter típicamente romano: se ha de vivir el presente, disfrutando de la vida ("carpe diem"), pero de una manera sensata, con calma y tranquilidad, evitando el ansia de riqueza y las esperanzas infundadas, que fueron, según él, las causantes de la crisis romana. En el fondo Horacio entiende el deber por encima de los placeres del alma.
Por otro lado, en el libro IV de las Odas Horacio se nos presenta de forma diferente a los anteriores: es un libro más personal e íntimo, como el apogeo del hombre, ya anciano, que ve pasar su vida y agudiza sus sentimientos; ante la tristeza de la muerte busca la inmortalidad que puede conferirle la poesía y, como tal instrumento de recuerdo, la alaba. Aquí desaparece el anonimato y se confiesa abiertamente sin seudónimos.
En realidad toda la lírica de Horacio, en sus aspectos más elevados, no es otra cosa que una meditación en torno a la muerte: ésta es el hilo conductor de su mundo. Pero su pesimismo no es absoluto, como lo demuestra su evolución fatigosa desde el epicureísmo al estoicismo, manifestada en su producción lírica donde supo aunar los aspectos ambiguos de la vida humana.
Por otra parte, la posición señera de Horacio como uno de los mayores poetas latinos se basa en la perfección formal que muestra su poesía y en la profundidad y detalle de su propio retrato: aparece como uno de los hombres más agradables, urbanos, graciosos, tolerantes, observadores, amantes de las cosas buenas de la vida y de su país que podamos imaginar.
Precisamente esta capacidad de observación lo aleja definitivamente, en un tema tan común en la lírica como el amoroso, de Catulo y, sobre todo, de los elegíacos Tibulo y Propercio. En Horacio las pasiones son contempladas con un espíritu de observación casi objetivo como si el autor no estuviera implicado en ellas: ante la belleza de Cloe, no ejercita el sentimiento, sino la fantasía.
Muestras fundamentales de su producción lírica y reflejo de sus preocupaciones vitales permanentes son las siguientes Odas: "Tu ne quaesieris, scire nefas..." (I,11) "Rectius vivis, Licini,... (II,10) "exegi monumentum aere perennius..." (III,30) "Diffugere nives, redeunt iam gramina campis..." (IV, 7)

1.3.2.- Cuestiones estilísticas y Pervivencia
El mismo Horacio manifiesta sus gustos literarios en la Epistula ad Pisones, verdadero tratado de preceptiva literaria, denominado también Ars Poética. Pueden resumirse en las siguientes características:
· Plasticidad: consiste esta cualidad en dar forma, relieve y límites a lo que se está escribiendo. Horacio es insuperable en la descripción tanto de motivos de la naturaleza, como de sus ideas y sentimientos, personificándolos si es necesario por medio de divinidades alegóricas: intenta llegar al entendimiento a través de los sentidos.
· Sentido del equilibrio: intenta llevar a la literatura la idea epicúrea de la moderación que cultivó durante toda su vida. Insiste en la importancia del orden y combinación de las palabras como principio fundamental del lenguaje poético. La "callida iunctura", como definición del estilo de Horacio, se ha convertido en frase proverbial: la acertada e inteligente combinación del acervo lingüístico cotidiano para lograr un efecto nuevo.
· Sentido de la perfección: es la cualidad más acusada y característica, aunque pueda hacerle perder a veces sentimiento y espontaneidad. Horacio utiliza en todo momento la palabra o construcción exacta, trabaja una y otra vez los versos hasta dejarlos perfectos; la estructura de sus composiciones es armónica y rigurosa, todo en consonancia con la alta misión social que el poeta se atribuye, de ser educador e intérprete de los sentimientos de la sociedad.
Para terminar podemos decir que los temas y formas usados por Horacio no constituyen una innovación en sí dentro de la lírica romana, pues ya se tenía el precedente de Catulo. Pero lo que sí supone una aportación original es su estilo dialéctico en que la tradición romana arcaica se sintetiza con las nuevas tendencias alejandrinas de su época, apoyándose en los líricos griegos antiguos y recreándolos, frente a los "Poetae Novi" que siguieron los modelos helenísticos. Horacio supera todo lo anterior partiendo de unos elementos conocidos. Tuvo un grupo de sucesores que imitaron sus formas líricas, aunque luego en la Edad Media sus Odas no fueron leídas. En el Renacimiento cobraron de nuevo una gran aceptación, así como en el siglo XVIII, cuando la filosofía de moderación preconizada por Horacio asumió un papel preponderante.

dimarts, 15 de maig del 2007

HISTÒRIA DE CÈSAR

Caius Juli Cesar va nèixer l’any 100 a.C, pertanyia a una familia patricia, va fer carrera política despres de inscriures al partit popular.

L’any 60, forma el primer tribunal amb Pompeu i Cras.Va ser nomenat cónsul i després por- protector a la Gal.lia, la cual va conquerir.

Va començar la guerra civil contra Pompeu a qui va derrotar.

Va ser nomenat dictador i va ser assesinat l’any 48 per una conjuració.

Els comentaris son un model de narració històrica i es poden distinguir dos:


1-
Comentari de bello gallico (guerra de las galies) composta per 7 llibres, les fonts principals eren els diaris, es una apología personal.

2- Comentari de bello civili (guerra civil) composta per 3 llibres, les fonts son les mateixes que les de la guerra de las galies .

Cesar era un purista de la llengua, evita les paraules vulgars ,poeticas i arcaiques.

Utilitza una narració viva sdesnse descripcions ni reflexions morals


Mª Carmen Garriga

diumenge, 13 de maig del 2007

Quint Horaci Flac

Va néixer a Venusia, el seu pare va ser un llibert que va comprar la llibertat, i es va establir a Roma amb el seu fill petit.

Va acabar els seus estudis a Atenes on el va sorprendre l’assassinat de Cèsar, va ser tribú militar del bàndol republicà.


Va formar part del cercle de Mecenes i fins que fins i tot li va oferir el càrrec de secretari personal. però ell nomes va acceptar una vila a les muntanyes sabines on es v inspirar per escriure molts dels seus poemes.

Va morir poc desprès del seu protector l'any 8 aC,

Va cultivar 3 generes poètics: La sàtira, la lírica i la epístola.

Seguint
el model del poeta grec Arquiloc, va escriure Epodes i Sàtires, aquests obres de joventut son d'estil desenfadat, agressiu i a vegades cruel. publicades entre l'any 35 i 30 aC, però començades molt abans

Epodes: 17 poemes curts dels quals el mes conegut es el segon conegut com Beatus ille-..., un bellíssim cant al avida senzilla.

Sàtires: 18 poemes dividits en dos llibres. El to satíric perd agressivitat i es torna mes filosòfic Els poemes s'ocupen de temes mes general en la línia del poeta romà Lucili.

Odes o Carmina: Col·lecció de 103 poemes dividit es en 4 llibres de mètrica i temàtica variades, canta l'amistat, l'amor, la pàtria, l'oci i l'orgull de ser poeta.

Epístoles es la darrera obra literària, composta de cartes purament literàries, de les quals no és coneix el destinatari.
El primer llibre te 20 cartes de temàtica i mètrica semblant a les sàtires.
El segon llibre te nomes 3 epístoles de tema literari, la primera de les quals està dirigida a August,
L'Ars poetica es la mes important d'aquestes epístoles, està dirigida als germans Pisons, es la mes llarga i es també la darrera que va escriure, per això constitueix una mena de testament poètic de l'autor.



M Fernanda

Cai Juli Cesar

Nascut a Roma de la ilustre familia Julia, va ser un líder política i un gobernante de Roma va recorrer tots els càrrecs públics i militars.

Va formar el primer triumvirat, va derrotar a Pompeu a la guerra civil i va asumir tots els poders fins el dia del seu assessinat.

Autor de dues produccions històriques:

De bello gallico (Guerra de les galies) consta de vuit llibres que corresponen a cada any de la campanya. Desprès d'una descripció de la galia segueix els passos de les seves conquistes i enfrontaments amb cada un dels pobles.

El llibre VII narra l'aixecament de la Galia assota el comandament de Vercingetorix i el total triomf de Cesar a la batalla d'Alesia

De Bello civili (la guerra civil) consta de tres llibres on s'expliquen els diversos avatars de la seva guerra contra Pompeu, inclou la Campanya d'Hispania (2n llibre) i la derrota final de Pompeu.

Desprès de diversos estudis s'ha pogut comprovar que els llibres que semblaven objectius estaven escrits a la major honra i gloria del seu autor que canvia els fets i els moments per afavorir la seva imatge personal.

La obra constituïa una crònica diària dels fets, utilitzava els informes que enviava al senat i els seus propis apunts, però van ser considerades de tal qualitat que cap altre historiador va escriure sobre aquests fets.

Per la puresa de la seva llengua, el lèxic i la construcció constitueix amb Ciceró el model i paradigma d ela prosa llatina.



M. Fernanda

dimecres, 4 d’abril del 2007

Marc Tul·li Ciceró

Va néixer a Arpino el 106 a C. Va estudiar a Roma amb els millors oradors i juristes de l'època.

Va debutar al foro amb la defensa de Publi Quinti i de Sext Rosci Ameri, després va completar estudis de Filosofia i Retòrica a Atenes, Rodia i Asia Menor. En tornar a Roma començà la seva carrera política a favor de la noblesa, es nomenat qüestor i continua la seva carrera com a advocat, es nomenat edil curul, pretor i finalment cònsol.

Duran el seu consolat, va pronunciar les Quatre catilinàries sufocant la conjuració de Cartilina, però va ser censurat i posteriorment exiliat Posteriorment els triumvirs el van cridar a Roma però la república estava en una situació de crisi, de inseguretat i corrupció.

Descrês de l’assassinat de Cèsar i s'oposà a las ambicions de Marc Antoni que el fa assassinar.

Obres:

Els discursos: Ciceró preparava primer el esquema del seu discurs, redactava alguna de les parts principals, i desprès de pronunciar-los davant de l'auditori els tornava a redactar donant-los un caràcter més literari .

A Obra oratòria

1 Discursos i

1.1 discursos jurídics: Discursos que pronuncià al tribunal com a acusador o defensor (discursos pro (a favor i discursos in (contra)

In C.Verrem: Contra Verres acusat de concussió, durant la seva gestió de propretor a Sicília, Ciceró va escriure 7 discursos demolidors plens de proves, arguments i testimonis, desprès de pronunciar-ne nomes d's Verres ers va veure perdut i es va exil·liar.

Pro sext Roscio Amarino: acusat de parricidi per Crisogon que pretenia els seus bens
Pro Murena: designat consol, es acusat d'intriga
Pro Archia: El poeta Archia va ser acusat d'usurpar el dret de ciutadania
Pro Milone: acusat d’assassinar Clodi Ciceró demostra que va actuar en legítima defensa
In C.Verrem: Contra Verres acusat de concussió, durant la seva gestió de propretor a Sicília
In Vatinium: Contra Vatini un dels acusadors de Sesti


Pro Caelio acusat d'haver enverinat la seva ex amant Clodia germana del seu enemic Clodi
Pro Marcello e pro Ligario, partidaris com ell de Pompeu, apel·la a la Clemència Cesariana

1.2 Discursos polítics:

De imperio Cn, Pompei: defensa que cal donar a Pompeu el comandament de la guerra contra Mirtriades
Lege agraria: contra la llei agraria proposada pel tribú Rul
In M. Antonium orationes (Philippicae) Catorze discursos violents com a pamflets contra Marc Antoni. probablement son la mostra de la seva millor oratòria.

Les catilinàries: Quatre discursos contra Catilina, cap del conjuració que es va descobrir durant el seu consolat
La seva actuació i execució dels còmplices sense dret a apel·lar al poble li va anar en contra ja que va servir al seu enemic Clodi per enviar-lo a l'exili.
Ciceró va poder venjar-se de Clodi en dos discursos pro Celio i Pro Milone

2 Obres Retòriques:

De oratore: Tres llibres, redactat en forma dialogada, hi intervenen els oradors M. Antoni (l'avi) Cras i dois joves.
Exposa les seves opinions sobre la formació dels oradors basada sobretot en els dots naturals i el coneixement de totes les disciplines i domini de les tècniques del discurs

Model de discurs: El discurs ha d'obeir un pla preconcebut de Divisió en parts, cada una de les quals tindrà un tractament i així s'arribarà al fi desitjat.

- Exordi - Introducció al tema que es tractarà
- Narració dels fets que motiven el discurs
- Confirmació Aportació d'arguments per justificar els fets
- Refutació Arguments que refusen les dificultats que proposa el contrari
- Peroració: Es la part final, en la que es fan les súpliques als jutges i l’auditori perquè accedeixin a les demandes de l'orador

Brutus: També en forma dialogada, Hi intervenen Ciceró, Àtic i Brutus
Reconstrueix la historia de l’eloqüència romana i es defensa dels atacs dels neoàtics, es un model de critica literària.

Orator: Obra didàctica, on retrata l'orador ideal i exposa la seva teoria sobre l'extensió del discurs, en clara polèmica contra els neoàtics.

B Obres Filosòfiques: la seva obra es divideix en tres grans blocs

1 Tractats Politics

- De republica: Consta de sis llibres, on defineix el govern ideal com una síntesi entre la monarquia, aristocràcia i democràcia. que dona com a resultat la República romana.

- De legibus Es discuteixen els fonaments dels dret, les institucions religioses i públiques.

El mèrit de Ciceró es haver sabut difondre les idees dels filòsofs grecs dins els ambients de roma, les obres estan escrites en forma dialogada, Es el creador de tota la terminologia filosòfica en llatí . Ciceró no es seguidor de cap escola filosòfica però està més a la vora de Plató i s'indigna amb Epicur, creu en l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima.

2 Tractats Morals

De Oficiis (dels deures) Tractat de moral que va dedicar al seu fill, tracta del que es honest, el que es útil i el possible conflicte entre les dues coses.

De senectute On intenta demostrar que la vellesa no es cap desgràcia i que no cal témer-la

De amicitia: Diàleg que tracta dels avantatges de l'amistat i de la definició de la seva essència.

3 Tractats de Religió

De natura deorum: Tracta de l’existència i de la naturalesa dels deus Defensa que el mon es governar per la seva providència

De Divinatione: Nega l'existència d'arts endevinatòries, contra les teories dels estoics,

C obra Epistolar

En les cartes Ciceró manifesta la seva autèntica personalitat i la seva activitat familiar, social i política. Son escrites sens e ambició literària sota la influència dels esdeveniments diaris.

Son un document excepcional per conèixer la societat de l'època, i el llenguatge familiar , menys acurat que el dels discursos.

De la correspondència de Ciceró ens han arribat 864 cartes dividides en quatre blocs.

- Ad familiares : 16 llibres, adreçades a amics i familiars.

- Ad Atticum: 16 llibres Son molt interessants per les confidències que s'hi manifesten.

- Ad Quintum Fratrem : Recull la correspondència entre els dos germans.

- Ad M. Brutum: 2 llibres Correspondència de Ciceró l'any 43 a C.



M. Fernanda

Titus Macci Plaute

El millor comediògraf llatí, va néixer a l'Umbria i va treballar a Roma en diversos oficis.

Les seves Comèdies estan inspirades en arguments grecs i amb personatges vestits a la grega per aixó s'anomenen palliatae, en el desenvolupament dels arguments demostra però gran inventiva.

Els personatges son convencionals , paràsits que adulen per obtenint invitacions a menjar, esclaus astuts que solucionen els problemes amorosos del seus joves amos enganyant els pares, soldats fanfarrons que queden ridiculitzats, pares tirànics, fills llibertins i malgastadors, errors d'identitat per la semblança de dues persones etc.

El llenguatge: Inclou elements de la parla popular i familiar, humorisme, inventa paraules noves i jocs de paraules que fan riure al auditori. Ciceró va dir d'ell que si les muses parlessin llatí triarien el llenguatge de Plaute

L'estil de gran vivesa i naturalitat, coneix els gustos del poble roma i sap crear situacions de força còmica i embolics de desenllaç imprevisible.

Els arguments: L'estructura de les comèdies de Plaute es característica de les comèdies d'embolic, típiques situacions de la vida diària de Roma amb esclaus enginyosos, amos joves i enamoradissos, noietes innocents o a vegades no tant, matrimonis desavinguts, soldats fanfarrons que queden ridiculitzats, confusió i errors per al semblança de dos personatges etc.

Destaca sobretot la incorporació dels pròlegs, versos capdavanters de l'obra que expliquen una mica l’argument i que recita un personatge al·legòric o bé un deu. Els versos del pròleg dormen un acròstic que conté el títol de la comèdia. Els personatges , Devem a Plaute la creació de personatges que han estat característics, el paràsit, el senex, el buco, el pseudolus (esclau) etc.

El vestuari i el calçat eren característics de cada personatge així el públic els reconeixia només sortir, pel seu color de vestit (els esclaus de vermell) i per les marcares.

La seva producció teatral va ser molt amplia però només s'han conservat 20 comèdies. Entre les que han arribat fins a nosaltres podem distingir diversos tipus de comèdies.

  • Dramàtiques
  1. Captivi: (Els captius) Un esclau es fa passar pel seu amo per aconseguir la seva llibertat
  2. Menaechmi (Els dos memecmes) Comèdia d'Errors en torn a dos bessons
  • Intriga
  1. Miles gloriossus (El militar fanfarró)
  2. Mostellaria (La comèdia del fantasma) entorn a una casa encantada
  3. Pseudolus (Pseudolus l’eslau mentider i intrigant)
  • Embolic
  1. Asinaria (la comèdia dels ases)
  • Interès psicològic
  1. Aulularia (la comèdia de l'olla) que va inspirar l'Avar de Moliere
  • Tragicomèdies
  1. Amphitrio (Amfitrió) Zeus es fa passar pel marit d'Alcmena i Mercuri pel seu criat


M. Fernanda

Publi Ovidi Naso

Va néixer a Sulmona l'any 43 a C. d'un família molt rica i que pertanyia a l'ordre eqüestre. Molt jove es traslladà a Roma on estudia retòrica i després a Grècia i Asia on acaba la seva formació humanística.

A la seva tornada a Roma va exercir alguns càrrecs públics però aviat els va deixar i es va dedicar ala poesia

Freqüentava el cercle literari de Messala i va conèixer als poetes mes bons del moment, ell va ser el poeta preferit de l'aristocràcia romana entre la qual era molt aplaudit

La publicació dels seu llibre Ars Amandi i la vida dissoluta que portava el van enviar a l'exili on va morir l'any 18
d. C.

La seva obra molt prolífica es va dividir en 3 grups que pertanyen a 3 períodes successius.

Obres de joventut (poemes eròtics)

- Amores Poemes elegíacs destinats a cantar la seva passió per Corina

- Heroides Cartes imaginàries en versos elegíacs trameses per heroïnes de llegenda als seus marits i amants absents.

- Ars amatoria. Lliçons sobre l'art d'enamorar o conservar l'amor, va ser considera immoral.

Obres de Maduresa (poemes didàctics)

- Metamorfosis El seu poema mes important i una de les obres mes notables la literatura universal. En ella es narren transformacions d'herois en animals, vegetals, constel·lacions etc. des del Caos inicial fins la transformació de Cesar en astre

Es notable la unitat que es manté al llarg de tota l'obra, malgrat la diversitat dels episodis que narra. i

Va servir de manual de mitologia i font d’inspiració d’escriptors, escultors i músics.

- Fastos: Obra inacabada en la qual es passa revista a les festes religioses del calendari romà, el seu estil es descuidat i mancat d'inspiració.

Obres d'exili (poemes elegíacs sobre el dolor i la tristesa)

- Tristes. Escrites a l'exili, narra les seves desventures, no expressa el destinatari dels poemes

- Pontiques Es el mateix tema i les mateixes circumstàncies els poemes estan dedicats a la seva dona Fabia i als seus amics pregant-los que intercedeixin davant d'August perquè li perdoni el càstic

Publi Virgili Maró

Havia nascut prop de Mantua l'any 70 a C. però va estudiar a Cremona i a Milà, desprès va anar a Roma a perfeccionar els seus estudis de retòrica.

Massa tímid per dedicar-se a l'oratòria va cultivar els estudis de filosofia seguint les idees d’Epicuri. Va entrar al cercle d'August i es convertí en el poeta preferit de la cort.

Les Bucòliques o Èglogues

Les Èglogues o bucòliques són 10 poemes breus sobre la vida pastoril escrits en forma dialogada al estil de Teocrit de Siracusa.(escola alexandrina). El poeta recull l’herència dels poetes neotènics però la reelabora i la supera amb aportacions innovadores, constitueixen la primera manifestació de poesia lírica de l’apoca augusta

Virgili es un poeta innovador si bé alguns dels motius poètics i els noms dels personatges estan agafats de Teocrit, en canvi Virgili trasplanta l'escenari a Itàlia, envoltant-lo dels records de la seva infantesa a Mantua, idealitzant el paisatge de l’Arcàdia feliç. Una altra característica de Virgili es la seva al·lusió a l'actualitat i els personatges contemporanis encara que tractats de manera al·legòrica.

Bucòliques III, VII i VIII : tracten de concursos poètics entre pastors, a la bucòlica.

Bucòlica VI : el deu Silè explica la formació del mon,

Bucòlica IV prediu la tornada de l'edat d'or amb el naixement d'un nen diví, encara q que es referia al fill del seu protector, Asini Polio els cristians van suposar que profetitzava el naixement de Crist.

en un altre grup de Bucòliques de manera al·legòrica es refereix a fets contemporanis com la confiscació de terres i exalta alguns personatges de l’apoca com Cèsar o August.

A les bucòliques poem trobar l'essencial de la inspiració Virgiliana del seu sentit de l'harmonia, sobrietat i el sentit de la mesura i l’expressió dels sentiments, l'amor per la natura, que son els trets de l classicisme formal de l’apoca augustea.

Les Geòrgiques Poema èpic didàctic en quatre llibres el primer llibre esta dedicat a l'agricultura en general, el segon al cultiu de la vinya en particular, el tercer llibre es dedica a la cria dels animals domèstics i el quart a la cria de les abelles

Aquest llibre que va escriure per encàrrec de Mecenes, pretén un doble objectiu, crear una obra poètica que esta expressada amb realisme i precisió, sense caure en la monotonia i el segon objectiu es l'elogi de la vida camperola per animar al retorn de la vida camperola en petites propietats.

L'Eneida Obra cabdal de l’Èpica Romana consta de 12 cants on es narren les aventures d'Enees des que va sortir de Troia escapant a l'incendi fins la seva arribada ales costes d’Itàlia passant per Sicília i també per Cartejo. A partir del cant VII es narren les peripècies d'Enees i se seva guerra contra els Rutuls i el seu rei Turn que pretenen expulsar-lo del seu territori.

L'Eneida combina la tradició romana d'un passat llegendari, la inspiració homèrica i la personalitat del propi Virgili per crear el que serà a partir de llavors el poema nacional de Roma

El tema

Sembla que inicialment Virgili volia composar un poema èpic que cantes les glories d'August però finalment va decantar-se per lloar els orígens de Roma, ja que Nevi i Enni hi havien passat de puntetes. Així i tot aconsegueix hàbilment insertar a la Eneida la glorificació d'August i d'altres personatges i famílies il·lustres, en dos episodis. Primer a la baixada als inferns, Anquises fa desfilar davant d'Eneas tots els herois romans futurs i en el llibre VIII Vulca forjarà en un escut una historia de Roma i l com a motiu central la gloria d'August. Així Virgili aconsegueix lligar la historia nacional i la historia de la dinastia Imperial.

L'heroi

La eneida es una èpica feta de dolors i passions, esta escrita amb gran penetració i esperit elegíac, l'heroi Eneas es un heroi religiós i humà desgarrat per una tragèdia interior la seva obediència als deus i abandona contra la seva voluntat Dido, sembla un heroi tou però es la seva humanitat i els seus sentiments els que el fan com es

Es una obra equilibrada i harmònica una veritable obra clàssica.

El llenguatge es elegant i harmoniós amb nombroses figures retòriques i comparacions, es mostra com un gran coneixedor de la literatura grega i romana anteriors.

L'equilibri i l'harmonia caracteritzen el seu estil que conjuga la solemnitat apoca amb la gracia dels poetes Neotèrics, usa les paraules amb propietat, evoca colors i sons, és a vegades dolç, a vegades vigorós i d'altres brillant com demana l'ocasió. és en resum un clàssic reconegut des del seu temps fins l'actualitat.



M. Fernanda